Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta / país de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires / país que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita / país que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat / país de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya / país de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica / país de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera / país amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari / país de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe / país de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació / país anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai / país de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

Poema de Pau Alabajos.

Carnestoltes, moltes voltes!

A Vinarós vam fer cap.La imatge era pintoresca, 4 mimos dins un cotxe blanc. La gent flipava quan ens veia pasar, i les quatre vinga la canturela dins el cotxe.

Vam anar a l'encontre de 2 Robin Hoods i una pirata, i després de sopar en autobus cap a Vinarós. No oblidarem mai l'autobusero, l'home es pensava que estavem em ple agost i portava el aire condicionat a tope.

Feia molt de fred, pero poc a poc vam anar entrant en ambien (gracies al Beefeater i els chupitos) i ens ho vam pasar molt be.

I sempre pasa que quan to estas pasant més be, s'acava la festa. Pa mi se va acavar una miqueta promprte, encara no eren les 6:30, peró bueno. Tot seguit la multitut es dirigí a atracar les xurreries i altres paradetes on hi havia manduca. I despres de fartar una miqueta, cap a casa.

I el senyor autobusero seguia pensant que era estiu, i la candela anava fent acte de presència.

De poc va anar que no ens agafés un pel de mamella!jajajaja

Ilargia

Ens trobem sempre en mig la foscor, quan cau la nit, al mateix lloc.

T'espere impacient, com si res més importés.

Parlem de tot, de coses nostres,de sentiments, d'il·lusions.

És el nostre moment, em sembla que el temps s'atura i res no existeix.

M'agrada com em mires, amb ulls brillants plens de dolçor.

Fas de cada instant un somni, de cada gest un món.

I arriba l'instant ferotge, el moment temut.

Te'n vas de puntetes, sense fer soroll.

T'allunyes, intente agafar-te, ets com un somni.

Els somnis s'acaben quan surt el sol.

Ja saps...

alli ens veiem.

22!!

22 son els anys que ui fa Mireia. Ens emportem 3 dies (tu 3 dies més vella que jo,jeje), som amigues de tota la vida.



Collins com pasa el temps! 22 anys donen per a moltes vivències compartides, i moltes anècdotes que contar. Companya de fatigues, de moments d'hipocondria (jajajaja), de farteres, de borratxeres, d'estudi "non stop" jejeje. Formem un equip inigualable, festeres com les que més, no mon perdem ni una!

Últimament "estamos que lo damos todo",jajaja. L'any passat va ser el nostre, però este será millor! Per davant molts projectes, com MINEPI, juntament amb la incombustible Pili i moltes maleses per fer.



Bé xiqueta, res més. Sort en els examens i despres a celebrar els nostres aniversaris amb la macrofesta que organitzarem. Mare quines ganes! Per aci estem contemplant algunes opcions que no estan gens malament.



Moltes felicitats!!!

XXI

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.
— Bon dia- va dir la guineu.
— Bon dia -va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.
— Sóc aquí -va dir la veu -, sota la pomera...
— ¿Qui ets? -va dir el petit príncep -. Ets molt bonica...
— Sóc una guineu -va dir la guineu.
— Vine a jugar amb mi -li va proposar el petit príncep-. Estic tan trist...
— No puc jugar amb tu -va dir la guineu-. No estic domesticada.
— Ah! perdona -va fer el petit príncep.
Però, després de reflexionar, va afegir:
— ¿Què vol dir "domesticar"?
— Tu no est d'aquí -va dir la guineu-, ¿què busques?
— Busco els homes -va dir el petit príncep -. ¿Què vol dir "domesticar"?
— Els homes -va dir la guineu- tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l'única cosa interesant que fan. ¿Busques gallines?
— No -va dir el petit príncep-. Busco amics. ¿Què vol dir "domesticar"?
— És un cosa massa oblidada -vadir la guineu-. Vol dir "crear lligams..."
— ¿Crear lligams?
— Es clar -va dir la guineu-. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l'un a l'altre. Per mi seras únic al món. Per tu, jo seré única al món...
— Ja ho començo a entendre -va dir el petit príncep-. Hi ha una flor... em penso que m'ha domesticat...
— Pot ser -va dir la guineu -.A la terra s'hi veuen tota mena de coses...
— Oh!, no és pas a la Terra -va dir el petit princep.
La guineu va semblar molt intrigada:
— ¿En un altre planeta?
— Sí.
— ¿Hi ha caçadors, en aquest planeta?
— No.
— És interessant això! ¿I gallines?
— No.
— No hi ha res perfecte-va sospirar la guineu.
Però la guineu va tornar a la seva idea:
— Duc una vida monòtona. Caço gallines, els homes em cecen. Totes les gallines s'assemblen, i tots els homes s'assemblen. Per això m'avorreixo una mica. Però, si em domestiques, la meva vida serà com si li toques el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! ¿Veus, allà abaix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat es inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d'or. Aleshores serà meravellós quan m'hauras domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m'agradarà el soroll del vent entre el blat...
La guineu va callar i va mirar una bona estona el petit príncep:
— Si us plau... domestica'm! -va dir.
— D'acord -va respondre el petit princep -. però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
— Només es coneixen les coses que es domestiquen -va dir la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d'amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm!
— ¿Què s'ha de fer? -va dir el petit príncep.
— S'ha de ser molt pacient - va respondre la guineu -. Per començar t'asseuras una mica lluny de mi, així, a l'herba. Jo et miraré de reull i tu no diras res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop...
L'endemà el petit príncep va tornar.
— Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora -va dir la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l'hora, cada cop em sentiré més feliç. A les cuatre, ja m'agitaré i m'inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si vens a qualsevol hora, no sabré mai quan m'he de preparar el cor... Calen ritus.
— ¿Què és un ritus? - va dir el petit príncep.
— També és una cosa massa oblidada -va dir la guineu-. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora, de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els meus caçadors. El dijous ballen amb les noies del poble. Per això el dijous és un dia meravellós! Me'n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballesin quan volguessin, tots els dies s'assemblarien i jo no tindria mai vacances.
Així doncs, el petit príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l'hora d'anar-se'n:
— Ai!- va dir la guineu- ...Arà ploraré.
— És culpa teva -va dir el petit príncep-, jo no et volia cap mal, però tu has demanat que et domestiqués...
— És clar que sí -va dir la guineu.
— Però ara ploraràs! -va dir el petit príncep.
— És clar que sí -va dir la guineu.
— Així no hi surts guanyant res!
— Hi surto guanyant -va dir la guineu-, pel color del blat. Després va afegir:
— Torna a veure les roses. Entendràs que la teva és única al món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.
El petit príncep va anar a veure les roses.
— No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res -els va dir-. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.
I les roses estaven incòmodes.
— Sou boniques, però esteu buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.
I va tornar amb la guineu:
— Adéu -li va dir...
— Adéu -va dir la guineu -. Aquí tens el meu secret. És molt senzill:només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
— L'essencial és invisible als ulls -va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.
— És el temps que ha perdut amb la rosa, que la fa tan important.
— És el temps que perdut amb la rosa... -va fer el petit príncep, per recordar-se'n.
— Els homes han oblidat aquesta veritat -va dir la guineu-. tu no l'has d'oblidar. Et fas responsable per sempre d'allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
— Sóc responsable de la meva rosa... -va repetir el petit príncep, per recordar-se'n.